Aquesta tarda es presenta al Cèntric la publicació “Població i habitatge al Prat de Llobregat (1900 – 1965)”, resultat de la Beca Jaume Codina de Recerca d’Història Local de l’any 2019, obra de l’historiador Joan Ignasi Salcedo del Moral. El treball aborda l’evolució demogràfica del Prat al llarg de més de mig segle i, entre d’altres aspectes, constata la nul·la oferta d’habitatge que es va succeir durant dècades, així com aquelles iniciatives particulars, empresarials i cooperatives que van contribuir a pal·liar una mica aquest problema.
Què és el que et va motivar per presentar-te a la beca, en aquest cas del 2019?
El tema de la demografia, des que vaig començar a estudiar la carrera, sempre m’ha interessat. I havia seguit molt també la producció historiogràfica del doctor Jaume Codina, que també se centra molt en aspectes de demografia històrica, sobretot d’època moderna i d’època medieval, i una part d’època contemporània també. I després arran de la redacció de l’inventari de patrimoni arquitectònic del Prat, de fa ja 30 anys, que vaig tenir la sort de ser un dels quatre redactors, i vaig consultar molt els padrons municipals d’habitants i les llicències d’obres municipals. I en aquestes dues fonts ja vaig veure en aquell moment que tenien un gran potencial per poder fer estudis posteriors.
El dèficit d’habitatges, com el que patim ara, sembla que és una constant a la història del Prat.
És una constant a la història, jo diria que del món, i de Catalunya segur, i del Prat també. La idea amb aquest estudi era continuar, molt modestament, la tasca de Jaume Codina, que ho havia deixat al voltant de 1920. La idea inicial era arribar fins a l’any 76, que és quan s’aprova el Pla General Metropolità i ja s’ha consolidat els moviments d’immigració dels anys 60 i 70 al Prat. I el principi havia de ser 1916, quan s’aprova el pla d’Eixample del Prat i just abans dels fluxos d’immigració industrial per la Paperera i la Seda. Al final, però, i vist que els padrons dels anys 70 ja són molt populosos, finalment he circumscrit l’estudi de 1900 a 1965.
Com va canviar el Prat en aquests 65 anys?
De manera radical. El Prat era un poble de 3.000 habitants l’any 1910. El Pla d’Eixample de 1916 afecta 100 hectàrees, és a dir, ja es veu que cal créixer molt, sobretot per la immigració atreta per la Paperera i la Seda. Hi ha dèficit d’escoles, de clavegueram, d’atenció sanitària, de transport, d’infraestructures… El Prat passa de ser un poble de base agrícola a ser una localitat amb unes dimensions importants i de caràcter més urbà. De 1900 a 1965 es multiplica la població del Prat per més de 7.
“El Prat passa de ser un poble agrícola a una localitat de caràcter més urbà. De 1900 a 1965 es multiplica la població per més de 7”
Com es va solucionar aquest dèficit de l’habitatge?
Mai no es va solucionar del tot. Hi ha els pisos de la Paperera, l’any 54, quan la situació era insostenible, amb treballadors vivint en barraques, a la zona de la masia de Can Peixo. La llei va obligar la Paperera a fer pisos per als seus treballadors, i a la Seda també. No va ser voluntari, la llei les va obligar.
Les cases de la Seda eren per a treballadors, però també es diu que eren per a directius?
Aquest és un rumor que circula. Les cases de la Seda són molt modestes, uns pisos relativament petits, no estem parlant de xalets. Inicialment es van fer seguint el patró de la Paperera, és a dir, pisos de lloguer molt assequible, que es posaven a disposició dels treballadors a través d’un sorteig. Els directius, molts holandesos i alemanys, ja tenien els seus xalets dins del recinte de la Seda. Al carrer Major hi havia unes portes molt petites a la tanca de la Seda, de la fàbrica, que donaven pas a uns xalets fantàstics. Per tant, no és cert això que circula que les cases de la Seda eren per als directius i que al final s’ho van repensar i ho van donar als treballadors. No és veritat.
“És un error que circula com un rumor, que les cases de la Seda eren per als directius. No és veritat, eren per als treballadors”
Una altra iniciativa que caracteritza el Prat és la de la Cooperativa Obrera de Viviendas, la COV.
Si no hagués estat per la COV, el Prat hagués col·lapsat des del punt de vista de l’habitatge. La situació era molt difícil. A partir de 1957 es dispara la construcció de pisos a la ciutat gràcies a la COV. També hi ha iniciatives privades però cap pública, l’única va ser, i amb els resultats que coneixem, la de la Unidad Vecinal de Absorción, que va posar en marxa el Ministeri de la Vivenda, que és el futur Sant Cosme, que va fer unes cases que es deien provisionals i que al cap de quatre dies ja vèiem el veïnat manifestant-se per les males condicions d’aquells habitatges. Però fora d’això, la iniciativa pública és nul·la.
“Si no hagués estat per la Cooperativa Obrera de Viviendas, el Prat hagués col·lapsat des del punt de vista de l’habitatge”
Al llibre parles del fenomen dels rellogats, molt habitual durant dècades. Ara, amb el lloguer d’habitacions, sembla que hi tornem.
Sí, ara tornem a veure hostes, o rellogats. Tornem a veure habitacions llogades, cosa que havia pràcticament desaparegut als anys 80 i 90. Estem tornant a veure barraques, cosa que havia també desaparegut. També veig paral·lelismes en els preus. Durant una època, els lloguers eren tan alts que gent es veu obligada a compartir pisos o habitacions. S’estan repetint alguns patrons. Els nous fluxos de població que arriben actualment els hauríem de tractar tenint present les lliçons del passat. Ja saps que la història es repeteix i que l’ésser humà ensopega amb la mateixa pedra més d’un cop.
Isa Gonzalo Isla
Tot seguit podeu escoltar l’entrevista completa a elprat.ràdio:
