Aquest dijous 6 de març a les 19 h, Júlia Salander farà al Cèntric la xerrada central d’aquest 8M, Dia Internacional de les Dones, al Prat. Politòloga, analista de dades i activista feminista, les seves xares socials compten amb centenars de milers de seguidores. Salander ha publicat un llibre, Tu argumentario feminista en datos, 150 razones para combatir el machismo, on analitza la situació actual del feminisme a través de dades que mostren la desigualtat que patim encara avui dia les dones en aspectes com l’educació i la sexualitat, el mercat laboral o la pressió estètica. Precisament aquest tema, la pressió estètica, serà el tema central de la seva xerrada de dijous.
Com definiries la pressió estètica i quin impacte té en la salut de les persones?
Per a mi, la pressió estètica és una pota més del masclisme, però com no és tan directa, és més subtil, costa més d’identificar-la. El sistema ens genera inseguretat, ens crea cert tipus de necessitats, i la pressió estètica t’enfonsa l’autoestima per vendre’t molts productes i assegurar-te que amb aquests productes podràs resoldre els problemes que t’ha creat el mateix sistema. Tenim tota una societat obsessionada amb l’estètica i, a més, totes operant-se de la mateixa forma. Quan ens maquillem, totes ens maquillem igual. Ens fem el mateix contouring, ens posem el mateix eyeliner… Fins a quin punt és lliure que totes vulguem el mateix? Jo sempre poso en dubte la llibertat, perquè quina casualitat que totes volem els mateixos llavis. Jo intento ser optimista, però en temes de violència i sobretot de pressió estètica, penso que anem cap enrere. L’altre dia veia un reportatge sobre nenes que amb 10 anys tenen dermatitis persistent perquè es posen retinol a la cara. Nenes de 10 anys. Això és la pressió estètica.
“En temes de violència de gènere i sobretot de pressió estètica, penso que anem cap enrere”.
De fet, és una pressió que no s’acaba mai, no? És un bucle continu de culpa i de pressió per arribar a una perfecció a la qual mai arribarem.
Exacte. Siguis com siguis, tindràs una pressió brutal. Si no encaixes en el cànon de bellesa, el sistema t’aparta i t’estigmatitza. Quan veus actrius o models que s’acaben operant i tu des de casa penses, per què t’estàs fent tot això? Ja ets guapa. Doncs aquestes dones, que tu penses que estan superfelices amb el seu cos, doncs és mentida, no estan felices. També tenen aquesta pressió, per mantenir-se guapes, per no envellir. Es tracta d’encaixar en un cànon dissenyat de tal forma que no hi arribaràs mai.
“Si no encaixes en el cànon de bellesa, el sistema t’aparta i t’estigmatitza”.
Quins són els factors que més contribueixen a aquesta pressió estètica?
Ara mateix, les xarxes socials tenen una responsabilitat molt gran. Penso en els filtres de TikTok i d’Instagram. Que tu puguis canviar la teva cara, la teva pell, que no se’t vegi cap arruga, cap gra, cap taca, canviar la teva forma del nas, dels ulls, i acostumar-te a veure’t d’aquesta forma… Ja hi ha moltes clíniques estètiques on les adolescents van directament amb el filtre d’Instagram i els diuen que volen exactament tenir aquesta cara. Això em sembla superperillós. Jo tinc 30 anys, òbviament he vist els vídeos de TikTok, però els he vist ja sent adulta, no tenint 14 anys. Però quantes noies de la nostra generació no podien ni sortir del carrer sense maquillar-se, perquè es veien al mirall, veien la seva cara… i diguem, oh, aquesta no soc jo, o no em reconec, o no vull que la gent em vegi amb la meva cara neta, acabada de rentar. Jo crec que això és el que els passa a moltes nenes, però amb els filtres de TikTok. Clar, ara la solució no és maquillar-te, la solució és posar-te àcid, fer-te mil coses a la cara.
De fet, cada cop veiem més anuncis a la televisió sobre aquestes clíniques estètiques.
Igual que estan prohibits els anuncis de tabac, per a mi és el mateix. Aquests anuncis estan directament minvant la nostra autoestima i la nostra salut mental. Crec que s’haurien de prohibir els anuncis d’operacions estètiques. Que, a més, em fa molta gràcia, perquè t’ho pinten com a medicina estètica, que per a mi és com un oxímoron. O sigui, una operació estètica és ficar una persona sana a un quiròfan. I una persona sana entrant a un quiròfan és molt estrany.
“Crec que s’haurien de prohibir els anuncis d’operacions estètiques”.
Creus que aquesta pressió estètica afecta també als trastorns i als problemes d’alimentació com l’anorèxia o la bulímia?
Totalment. Tot està molt vinculat. Una pressió estètica molt elevada, especialment en les dones, és la desnutrició. Jo ho penso molt quan em diuen que els homes també tenen pressió estètica. Clar que sí, òbviament. Principalment la pressió estètica que tenen els homes és quedar-se calbs. I després, òbviament, ser gym bros. Però clar, quan tu analitzes el cànon de bellesa en els homes és estar fort, que té un punt d’estar sa, tot i que t’hi pots obsessionar i ser un problema. Però en les dones, el nostre cànon és estar desnodrides, dèbils, fràgils, és no alimentar el teu cos. I òbviament d’aquí els trastorns alimentaris. Quan parlem d’anorèxia i de bulímia, principalment parlem de dones. Més del 90 % de les persones amb anorèxia i bulímia són dones. Aleshores, aquí hi ha un problema social. En un món feminista no hi hauria ni anorèxia ni bulímia. Si no estiguéssim en una societat obsessionada amb l’extrema primesa, aquestes malalties no existirien perquè són malalties socials. Si no fóssim socials, veuríem en les dades tant homes com dones. Quan només veiem dones, quan veiem malalties relacionades amb la salut mental que només afecten les dones… Quina és una de les referents de les nenes? Ariadna Grande. Aquesta noia, quan ha fet tota la promoció de la pel·lícula de Wicked, que està profundament desnodrida, per a mi això fa molt de mal. Molt, molt de mal. Perquè jo pensava que ja havíem superat aquest moment dels 90, de les hipermodels superprimes, estava com molt de moda la imatge de dones profundament esquelètiques. I jo crec que això està tornant i em fa una mica de por, la veritat.
“Jo pensava que ja havíem superat aquest moment dels 90, de les hipermodels superprimes. Això està tornant i em fa una mica de por”.
La pressió estètica no diferencia classes socials?
Pregunta complicada. Jo crec que, abans, l’operació estètica sempre estava molt relacionada amb la idea d’envellir. Quan t’imaginaves una dona operada t’imaginaves una dona de 40 cap amunt. Però això ara ha canviat molt. Quan una nena de 18 anys es vol posar àcid hialurònic als llavis, no pensa en no envellir, pensa en una idea de bellesa molt, molt, molt nociva. A nivell de classe social, abans sí que hi havia un eix de classe molt gran, perquè les operacions estètiques eren molt concretes, es feien en llocs molt concrets i eren molt cares. Ara mateix s’ha democratitzat. O sigui, tu pots anar a una perruqueria i allà et poden posar l’àcid hialurònic, que és il·legal, però succeeix. Aleshores, clar, amb la democratització de l’àcid hialurònic jo crec que s’ha traspassat aquesta barrera de classe que potser abans sí que existia.
“Amb la democratització de l’àcid hialurònic s’ha traspassat la barrera de classe que abans existia”.
Com podem utilitzar les xarxes socials en positiu i acabar amb tot aquest foment d’un cos perfecte, d’aquests filtres?
És molt complicat. Jo el que intento fer és no sortir maquillada, mostrar-me tal qual soc. Jo no em depilo. La gent veu que tinc pèls a les aixelles, a les cames, i per mi això és fer activisme. Per a mi, decidir no maquillar-me és un acte polític. Perquè tothom vol encaixar en el cànons i és revolucionari dir que no vull estar guapa. Això per a mi és fer activisme. Jo miro totes les dones a la meva feina i penso, uau, totes van maquillades. I sembla que siguin a la 080 i dius, ets a l’oficina. I els homes no pateixen tot això. Un home s’aixeca, es fa un cafè, es renta la cara i marxa. Nosaltres? Ens aixequem una hora abans: que si el cabell, que si la planxa, que si el maquillatge… I dius, tot aquest temps que ens estan robant, a part dels diners que ens gastem en productes, i després, el pitjor, arriba a casa i desmaquilla’t.
“Jo el que intento fer és no sortir maquillada, mostrar-me tal qual soc. Jo no em depilo. La gent veu que tinc pèls a les aixelles, a les cames, i per a mi això és fer activisme”.
De fet, a mi m’ha passat, un dia que no vas maquillada i et pregunten si et trobes bé, que si fas mala cara…
Exacte, a mi també m’ha passat. No és que faci mala cara, és que no porto 4 quilos de maquillatge a sobre. I després també hi ha un tema, els cabells blancs. Aquí hi ha una pressió molt, molt gran. Tinguis l’edat que tinguis, el sistema ja s’ha encarregat que et preocupis per alguna cosa. No veiem a dones de 40 anys amb cabells blancs, les veiem quan tenen 60, 70, però els cabells blancs comencen a aparèixer molt abans. Per què no veiem a dones de 40 amb cabells blancs? Perquè se les tenyeixen. Algú pot dir, ui, que exagerada, això no és violència. Això clar que és violència. Potser és una violència més subtil, més simbòlica, però això ens afecta i ens minva l’autoestima.
“Tinguis l’edat que tinguis, el sistema ja s’ha encarregat que et preocupis per alguna cosa. Per exemple, pels cabells blancs”.
Com podem desaprendre tot això que ens imposa la societat i com podem fomentar una relació més saludable amb el propi cos?
Jo penso que el feminisme no ens ha de fer sentir culpables. Al final, tu analíticament o racionalment pots arribar a totes aquestes conclusions i dir, d’acord, m’estic maquillant per això. M’estic depilant per això. O m’estic mirant al mirall i no m’agrado, o no m’agraden els meus pits, o no m’agrada el meu cos, la meva panxa, el meu cul. I sé per què m’ho han imposat, per què m’han dibuixat un cànon, perquè, racionalment, és relativament senzill arribar a aquestes conclusions. El tema és què fem amb això. I clar, jo penso, jo no soc més feminista per no depilar-me, perquè el feminisme ni és una competició ni és un repartidor de carnets. Per a mi hi ha una part de consciència, d’adonar-nos, i després de fer-nos moltes preguntes. Qui m’ha ensenyat que això és ser guapa? Quan potser fa quatre segles el cànon era completament diferent i el que era atractiu era estar més grassoneta. Això és una cosa social que hem anat construint. Aleshores, clar, penso que hem d’abraçar les nostres contradiccions, perquè jo, tot i fer tota aquesta reflexió, avui vaig maquillada, per exemple. I soc plenament conscient de per què ho he fet. I em maquillo. I no vull sentir-me culpable per maquillar-me. Però el que vull és intentar que totes reflexionem sobre per què ens maquillem i que, sobretot, si decidim no maquillar-nos, si decidim no depilar-nos, que no passi absolutament res. Per a mi la llibertat, el feminisme de veritat, és poder prendre aquestes decisions sense que hi hagi conseqüències i poder dir, avui no em depilo i tinc pèls i no passa res i no rebo cap mirada. Això m’ha passat, de dir, vinga, soc superfeminista, em deixo els pèls a les aixelles, i després tinc els braços abaixats tota l’estona, perquè em fa vergonya. I dius, això és un procés. Però crec que és un procés molt bonic, el feminisme el que ha de fer és alliberar-me d’aquesta pressió i poder decidir si ho faig o no ho faig i que no passi absolutament res.
“El que ha de fer el feminisme és alliberar-me d’aquesta pressió i poder decidir si em maquillo o no, si em depilo o no, i que no passi absolutament res”.
Creus que algun dia aconseguirem guanyar aquesta lluita contra aquestes pressions estètiques?
Jo sempre soc optimista i positiva. Fa 100 anys també era molt complicat que les dones votessin i les dones al final hem acabat votant. Jo penso que sí que es pot. I no és que ho pensi, és que vull que es pugui i actuar per intentar donar passes endavant perquè de veritat puguem ser lliures en aquest aspecte.
Rocío Santaeufemia
Àudio de l’entrevista
Podeu escoltar tot seguit l’àudio de l’entrevista, emesa a elprat.ràdio:
